dijous 18 de juny de 2009
LAST POST: BLOG IS OVER, TOO!!
Ha estat un plaer poder escriure tot allò que em venia al cap quan em venia al cap o quan em venia de gust escriure-ho, i encara ho ha estat més saber que potser llegiríeu alguna cosa de les que escrivia. Saber -o pensar-, que tot aquell munt de tonteries que escrivia -que escrivia només per ganes d’escriure-, potser serien llegides, saber -o pensar- que vosaltres, algú, un dia, o tots, o uns quants, perdríeu uns quants minuts del vostre temps per llegir-les, és el que ara, mentre escric aquest últim post -la última tonteria-, em satisfà més i m’alegra del tot. He viscut una experiència inoblidable i gràcies a vosaltres, "els meus lectors", no m’he sentit mai sola, sabia que hi éreu, sabia que un dia o un altre sabríeu -perquè ho hauríeu llegit- el que m’havia passat, el que em passaria, el que volia que em passés, o el que sentia. Gràcies a vosaltres ha valgut la pena explicar les anècdotes que he explicat perquè ja ho sabeu, sense públic no hi ha teatre, sense lectors no hi ha llibres, sense espectadors no hi ha show i per molt que ho hagués escrit igual, per molt que de totes maneres m’hagués encaparrat en escriure-ho i ho hagués escrit -tal i com ho he escrit- per ningú (només per mi i per les ganes d’escriure), sempre alegra i és bo saber que hi ha algú que et llegeix, que hi ha algú a qui li agrada llegir-te.
____________________________________________
MOLTES GRÀCIES A TOTS!!.
_________________________________________________________________________________
A PARTIR D’ARA, SI VOLEU CONTINUAR SABENT DE MI O NO DE MI, PODEU TORNAR A XAFARDEJAR EL MEU PRIMER BLOG: macirafter.blogspot.com
dissabte 6 de juny de 2009
OVER!!
M’he deixat moltes i moltes coses per explicar, detalls, curiositats, anècdotes... però “tot lo bo s’acaba” diuen, i és veritat, tot lo bo s’acaba i Turku ja s’ha acabat, això sí, sempre hem d’esperar que alguna cosa millor ve al darrera d’allò bo que s’acaba i això és el que espero i busco ara.
_____________________________________________________________________________________
M’agradaria haver explicat més coses, haver-hi dedicat més estones, haver escrit més, haver explicat totes les anècdotes que m’han passat i tot el que m’ha passat pel cap durant aquests mesos, però el temps se m’ha escolat entre els dits i els dies s’han esfumat com bombolles de sabó i m’han quedat moltes coses al tinter i ara s’ha acabat i ja sóc a casa.
_____________________________________________________________________________________
Ara, des de casa, tinc sensacions estranyes. Per una banda tot m’és molt recent, els records són molt vius; el paisatge, els detalls i els amics són molt nítids. Puc recordar arbres, finestres, bicicletes, aules, alumnes, rialles, picades d’ullet, cops a l’espatlla, fotografies de grup, bromes, frases, tot, tot o gairebé tot, però per altra banda em sembla com si no hi hagués estat mai, tinc la sensació que ha estat -només- un somni... Contradiccions: tot queda lluny i proper en el meu record.
_____________________________________________________________________________________
Ara, des de casa i per sempre, Finlàndia ha deixat de ser un país desconegut. No m’oblidaré mai d’aquests cinc mesos, no m’oblidaré mai de Turku ni de tot el que hi he après, viscut i guanyat, i per això tampoc m’oblidaré mai de tu, Anna, la meva twin-twix-turkunianna!!.
divendres 5 de juny de 2009
DREAM IS OVER!!
El somni s’acabava el divendres dia 22 de maig. El divendres 22 a les 20.10h del vespre havíem d’agafar un avió a Hèlsinki que ens portaria directes a Barcelona, directes al món real, al poble, a casa. Abans però, no volíem deixar Turku i els nostres cinc mesos d’Erasmus sense acomiadar-nos de tothom i sense acabar-ho de passar més bé que mai, per això mateix, el dijous dia 21 a la nit, varem preparar la nostra festa de comiat, l’Annas Good Bye Party. La festa començava a les vuit de la tarda i no sabíem a l’hora que acabaria però no ens importava, senzillament no volíem que acabés mai. Teníem ganes de passar-la amb els nostres amics erasmus i allargar-la tant i tant com poguéssim. Va venir força gent. No tothom a la mateixa hora ni tots s’hi varen quedar la mateixa estona, però tots els que van venir ens van demostrar l’afecte i el que menys importava era l’estona que s’hi estaven o que s’hi podien estar. Primer van arribar l’Andreu i l’Agneska. Després la Tanja i el Juhana, després la Lucia, l’Isrrael i la Victòria. Després, van arribar la Zuza, la Mickaela i el Toomas, però l’Agneska la Tanja i el Juhana ja havien marxat. També varen venir l’Adrià i la Rosa i la Nicoletta i l’Andrea i el Nasos i el Genc i no sé qui més però varem estar molt contentes que tots ens vinguessin a acomiadar. Ens va fallar gent però és clar, nosaltres vivíem a les afores, no a l’Student Village Student Village o sigui que entenem que a algú li fes mandra venir o li sortís qualsevol altre imprevist (més que res ho dic per un grupet de francesos que ens van dir que vindrien de totes totes i al final no ho varen fer! Ah, també vull dir que les nostres amigues basques, la Nerea i la Ei Der, no van poder venir aquella nit però l’endemà ens les varem trobar esperant-nos a la parada de l’autobús que ens havia de portar directes a l’aeroport de Hèlsinki per acomiadar-se de nosaltres; va ser una molt grata sorpresa que ens va fer molt felices!!). Després de la festa a casa varem sortir a Marylin i, tot i que no hi havia gaire gent, ens ho varem passar molt i molt bé! El camí d’anada ja va ser tota una aventura. Era tard i no tots teníem bicicletes així que a alguns de nosaltres ens va tocar carregar a algú altre. Jo vaig carregar a l’Adrià i la veritat és que va ser molt divertit, sobretot pels crits que feia del mal de cul quan ensopegàvem un clot!! A la disco, ballaruga i a l’hora de marxar cap a casa, últims comiats a Kauppatori i esforços per evitar llàgrimes... tot i així, i com que jo sóc de llàgrima fàcil, alguna se’m va escapar!!
________________________________________________
Quins sentiments més estranys i contradictoris. Per una banda no volia marxar mai més, per l’altra sabia que havia de marxar, i volia, i tenia ganes de tornar a casa i de reprendre la meva vida. Ganes de retrobar-me amb la família, amb el Llorenç, amb els amics, amb la feina, amb el sol, amb el neguit, amb el no parar, amb tot el que comporta la vida real. Crec que tots teníem un sentiment similar, tots ens aferràvem als últims dies, a les últimes hores, intentant allargant-les el màxim possible, però tots sabíem que era inútil intentar-ho i sabíem que tard o d’hora s’acabaria i que en realitat s’havia d’acabar, que l’Erasmus era com un parèntesis, com un moment irreal que s’havia d’aprofitar però que perdia el sentit si continuava per sempre. No tenia sentit que continués per sempre perquè tothom anava marxant i sense tots els que hi érem ja no era el que era, deixava de ser el nostre Erasmus, deixava de ser el nostre Turku. Les últimes dues setmanes varen ser les més intenses de tots els cinc mesos, especials.
dilluns 11 de maig de 2009
ELS MEUS 30 A FINLÀNDIA!!!!
Els 30 sempre havien quedat molt lluny, tan lluny com ara sembla que quedin els 40. Però les distàncies enganyen i allò que semblava estar molt lluny en realitat no n’està tant, o no tant com ens semblava al principi, i hi acabem arribant molt més aviat del que ens pensàvem que hi arribaríem. ____________________________________________________________________
Els 30 han arribat sense adonar-me’n, més aviat del que m’esperava, sembla, fins i tot, que hagin arribat a deshora, que hagin fet la viu-viu i com aquell qui res s’hagin saltat la cua i s’hagin posat davant de tres o quatre o fins i tot cinc números que anaven primer. Han fet trampa i no han esperat el seu torn. Esperava que quan arribarien jo ja hauria deixat de ser una nena, esperava que la vida seria una cosa diferent a la vida, esperava que tindria una casa, una família, uns nens, una feina, unes responsabilitats ben assumides de dona de 30 anys, i ara que ja hi sóc em continuo sentint tant nena com quan era una nena. Han arribat i jo continuo sent gairebé la mateixa nena que he estat sempre. Continuo gaudint igual dels moments de menjar xocolata, i dolços, i tota mena de gormanderies d’aquestes, continuo desitjant poder dormir cinc minuts -ni que només siguin cinc minuts-, després de dinar, continuo fent riure i emprenyar a tothom amb força facilitat, gairebé la mateixa facilitat, tot i que potser no tant espontània, que tenia quan era una nena, l’avantatja és que ara, potser, -com a mínim així ho intento-, procuro generar i canalitzar aquesta facilitat cap al fer riure i no cap al fer emprenyar, tot i que no sempre ho aconsegueixo, per això, i encara igual que quan era una nena, de vegades el fer emprenyar és espontani o innat en mi (ho sento). Ara, però, la única diferència de quan era una nena és que ara sóc una nena de 30 anys, però estic contenta de ser-ho!____________________________________________________________________________
Només per si sentiu curiositat: la bossa que ensenyo a la fotografia estava plena de gomanderies d'aquestes de xocolata!! mmm... regalet de la meva Twin-Twix-Turkunianna que amb cinc mesos n'ha tingut de sobres per saber com m'arriba a agradar la xocolata!! ;)
L'ELISABET I EL PEDRO A FINLAND!!
(del 5 al 12 de maig per terres Escandinaves!)
La meva última visita a Turku van ser l’Elisabet i el Pedro. Van arribar amb ferri procedents d’Estocolm, on havien passat un parell de dies, el divendres 8 de maig i s’hi van estar fins el dilluns al vespre, dia 11, dia en que van agafar un altre ferri cap a Estocolm per allí agafar un avió per tornar cap a Lisboa. Les coincidències de la vida van fer que em poguessin venir a visitar i no només això sinó també que la visita s’escaigués justament pel meu aniversari!! Això encara em va fer més feliç.
(Quan vaig saber que vindria a Turku, una de les primeres coses que vaig pensar va ser que, si hi venia, hi faria els meus 30 anys i que els 30 eren uns anys que s’havien de fer a casa, en família, amb els amics, i no pas lluny, vés a saber a on, vés a saber amb qui, però al final ha resultat que tot i no estar a casa, el meu 30é aniversari ha estat especial, no pas on em pensava que seria ni amb qui em pensava que el passaria però precisament això ha estat el que l’ha fet especial. Ells i l’Anna i la ciutat de Turku van fer que fos diferent, especial, i alhora en família).
Els quatre dies que van estar aquí varen passar en un tres i no res i, tot i que portàvem un ritme relaxat per gaudir-ne, per gaudir de la companyia, per posar-nos al dia i parlar i parlar, per fer fotos de tot el que tinguéssim ganes de fotografiar (com ara de tot l’Street Art finès que ens trobéssim pel camí!), també varem visitar força llocs i força museus! Varem veure Naantali, Rauma i Turku i els seus voltants. A més a més també he de dir que va ser gràcies a ells que vaig descobrir coses de Finlàndia que sense ells probablement no hauria descobert; l’exemple és Saint Henry's Ecumenical Art Chapel (Pyhan Henrikin Taidekappeli), preciosa, impressionant!! (Elisabet, he agafat tres fotos del Pedro perquè ho puguin comprovar...).
Ah, i amb aquests quatre dies també varem tenir temps de fer una visita al Cafe Brahe per tastar una de les impressionants MUFFINS XL!! ;) (visita i tast obligat si es ve a Turku!).
Aquests quatre dies amb vosaltres a Turku han fet de Turku una segona Florència, un lloc especial per recordar amb dolçor, afecte i nostàlgia!! Gràcies per venir!!
ELS PARES A FINLAND!!
(del 30 d'abril al 3 de maig)
Al cap de no sé quants dies de burxar i burxar per fer que vinguessin, finalment ho vaig aconseguir i em van dir que sí i, quan ja em van haver dit que sí, llavors vaig ser jo la que va marxar una setmana a Rússia i no va comprar els bitllets. Quan vaig tornar de Rússia els bitllets eren una mica més cars però, per sort (en realitat per desgràcia), en vaig trobar uns que eren tant barats com ho eren els mateixos bitllets abans de marxar a Rússia i, deixant-me endur per l’emoció, vaig comprar-los immediatament. Després, un cop impreses les reserves, em vaig adonar que sí que eren més barats sí, perquè els bitllets no eren per la setmana següent sinó per un mes després!! Em vaig equivocar i enlloc de comprar del 30 d’abril al 3 de maig, vaig comprar del 30 de maig al 3 de juny!! Mare meva, quin mal de cap, de cap i de panxa, de cap de panxa i de tot!! Sóc un cas. Ja m’ho diu el pare, de tan en tan, “Anna vas massa ràpid!”, i raó que té, em deixo endur, em deixo endur per vés a saber les ganes de deixar-me endur que tinc i ho faig així, sense més, deixant-me endur i ja està. El cas és que després d’equivocar-me vaig passar uns quants mals de panxa fins que vaig trobar la solució; cancel•lar els bitllets (no havia pagat l’assegurança de cancel•lació) i perdre les despeses de gestió que, mira, encara rai, com a mínim tota la resta me la van tornar. He de donar les gràcies a no sé què o a no sé qui, però vaig tenir sort perquè vaig enviar un mail a l’agència a través de la qual els havia comprat per Internet i vaig rebre dues respostes:
*una era d’una noia que em deia que no hi havia res a fer, que estava tot perdut,
*i l’altra era d’un noi que em deia que el que es podia fer era això, cancel•lar-los i perdre les despeses de gestió o bé esperar a què deia la companyia aèria l’endemà però que probablement no em tornarien res perquè no havia pagat l’assegurança de cancel•lació... i que m’estava trucant per localitzar-me i saber què volia fer.
Casualment, i al moment d’anar a la laundry (bugaderia), i sense saber ben bé perquè vaig agafar el mòbil espanyol (per diferenciar-lo del finès!) i just llavors el noi em va trucar per cinquena vegada (vaig veure les trucades perdudes d’un número no identificat). L’oficina des d’on em trucava tancava al cap de deu minuts. Gràcies, he de donar gràcies a aquest noi i a la gent que té la voluntat i les ganes de treballar i de fer la seva feina ben feta, sort n’hi ha que n’hi ha d’aquests.
En fi, després de tot aquest xou, vaig comprar de nou els bitllets, aquest cop correctament, i l’únic que va passar és que els pares van haver de pagar una mica més que de bon principi.
Van arribar el divendres i van marxar el diumenge. Van ser gairebé quatre dies sencers intensos i bonics.
El bon temps ens va acompanyar tot el cap de setmana. El primer dia varem visitar Hèlsinki i varem dormir a l’Hostal Kongressikoti, just al darrera de la catedral. Ah! me n’oblidava, el dia 30 d’abril es celebra el VAPPU, la festa més grossa de tot l’any a Finlàndia! i per això Hèlsinki estava a arrebossar de gent!! (Turku també...!!)
L’endemà varem agafar el ferri cap a Tallin i així varem passar tot el dia perquè sortíem a les 11.30h de Hèlsinki i hi tornàvem a la nit que ja eren 2/4 de nou ben bons.
Aquella nit també varem dormir a Hèlsinki però aquest cop a l’Hotel Anna (varem haver de canviar perquè en principi només havíem de passar una nit a Hèlsinki i l’endemà anar directes cap a Turku i per això només teníem una nit reservada, però com que era massa just varem decidir que millor dormir a Hèlsinki i marxar l’endemà tranquil•lament i em vaig espavilar perquè així fos!).
El tercer dia varem anar cap a Turku i ens varem quedar a dormir a casa meva. A Turku no hi va faltar la visita a la Catedral, a la Biblioteca, a Kauppatori, al Castell, el riu Aura, etc., un bon rebentament però que va valer la pena! La llàstima és que no varem poder tastar les muffinsXL perquè era diumenge i estava tancat!!! Ooohhhh!!!
Vaig estar molt i molt contenta que els meus pares em vinguessin a veure, em van fer molt i molt feliç i, a més, la mare va poder reviure Finlàndia més de trenta anys després!!
Al cap de no sé quants dies de burxar i burxar per fer que vinguessin, finalment ho vaig aconseguir i em van dir que sí i, quan ja em van haver dit que sí, llavors vaig ser jo la que va marxar una setmana a Rússia i no va comprar els bitllets. Quan vaig tornar de Rússia els bitllets eren una mica més cars però, per sort (en realitat per desgràcia), en vaig trobar uns que eren tant barats com ho eren els mateixos bitllets abans de marxar a Rússia i, deixant-me endur per l’emoció, vaig comprar-los immediatament. Després, un cop impreses les reserves, em vaig adonar que sí que eren més barats sí, perquè els bitllets no eren per la setmana següent sinó per un mes després!! Em vaig equivocar i enlloc de comprar del 30 d’abril al 3 de maig, vaig comprar del 30 de maig al 3 de juny!! Mare meva, quin mal de cap, de cap i de panxa, de cap de panxa i de tot!! Sóc un cas. Ja m’ho diu el pare, de tan en tan, “Anna vas massa ràpid!”, i raó que té, em deixo endur, em deixo endur per vés a saber les ganes de deixar-me endur que tinc i ho faig així, sense més, deixant-me endur i ja està. El cas és que després d’equivocar-me vaig passar uns quants mals de panxa fins que vaig trobar la solució; cancel•lar els bitllets (no havia pagat l’assegurança de cancel•lació) i perdre les despeses de gestió que, mira, encara rai, com a mínim tota la resta me la van tornar. He de donar les gràcies a no sé què o a no sé qui, però vaig tenir sort perquè vaig enviar un mail a l’agència a través de la qual els havia comprat per Internet i vaig rebre dues respostes:
*una era d’una noia que em deia que no hi havia res a fer, que estava tot perdut,
*i l’altra era d’un noi que em deia que el que es podia fer era això, cancel•lar-los i perdre les despeses de gestió o bé esperar a què deia la companyia aèria l’endemà però que probablement no em tornarien res perquè no havia pagat l’assegurança de cancel•lació... i que m’estava trucant per localitzar-me i saber què volia fer.
Casualment, i al moment d’anar a la laundry (bugaderia), i sense saber ben bé perquè vaig agafar el mòbil espanyol (per diferenciar-lo del finès!) i just llavors el noi em va trucar per cinquena vegada (vaig veure les trucades perdudes d’un número no identificat). L’oficina des d’on em trucava tancava al cap de deu minuts. Gràcies, he de donar gràcies a aquest noi i a la gent que té la voluntat i les ganes de treballar i de fer la seva feina ben feta, sort n’hi ha que n’hi ha d’aquests.
En fi, després de tot aquest xou, vaig comprar de nou els bitllets, aquest cop correctament, i l’únic que va passar és que els pares van haver de pagar una mica més que de bon principi.
Van arribar el divendres i van marxar el diumenge. Van ser gairebé quatre dies sencers intensos i bonics.
El bon temps ens va acompanyar tot el cap de setmana. El primer dia varem visitar Hèlsinki i varem dormir a l’Hostal Kongressikoti, just al darrera de la catedral. Ah! me n’oblidava, el dia 30 d’abril es celebra el VAPPU, la festa més grossa de tot l’any a Finlàndia! i per això Hèlsinki estava a arrebossar de gent!! (Turku també...!!)
L’endemà varem agafar el ferri cap a Tallin i així varem passar tot el dia perquè sortíem a les 11.30h de Hèlsinki i hi tornàvem a la nit que ja eren 2/4 de nou ben bons.
Aquella nit també varem dormir a Hèlsinki però aquest cop a l’Hotel Anna (varem haver de canviar perquè en principi només havíem de passar una nit a Hèlsinki i l’endemà anar directes cap a Turku i per això només teníem una nit reservada, però com que era massa just varem decidir que millor dormir a Hèlsinki i marxar l’endemà tranquil•lament i em vaig espavilar perquè així fos!).
El tercer dia varem anar cap a Turku i ens varem quedar a dormir a casa meva. A Turku no hi va faltar la visita a la Catedral, a la Biblioteca, a Kauppatori, al Castell, el riu Aura, etc., un bon rebentament però que va valer la pena! La llàstima és que no varem poder tastar les muffinsXL perquè era diumenge i estava tancat!!! Ooohhhh!!!
Vaig estar molt i molt contenta que els meus pares em vinguessin a veure, em van fer molt i molt feliç i, a més, la mare va poder reviure Finlàndia més de trenta anys després!!
dijous 7 de maig de 2009
AMAZING TRIP TO RUSSIA!! (del 21 al 26 d'Abril)
2a.PART: ST. PETERSBURG
Els altres dies els varem passar a St. Petersburg. De la ciutat en diré que em va agradar molt més que Moscou. Potser ho va fer que ja no era tant caòtica, ni tant plena de cotxes ni de gent -tot i que també és molt gran i poblada, és clar-, o potser ho va fer que ja és una mica més europea, ja hi pots trobar cartells en anglès i també gent que el parla una mica i que ja no sembla ni resulta tant malhumorada i malcarada com la de Moscou, tot i que també en varem trobar alguns que ho eren tant com els de Moscou.
La ciutat la varem visitar amb bus, a peu, amb barca, al matí, a la tarda, al vespre, a la nit, i, de totes maneres i en tots moments, resultava força encantadora. Té moltes catedrals, esglésies, palaus, parcs, museus (l’Hermitage!! -no ens el varem perdre pas, és enorme, i sorprenentment és gratuït!!-), de tot, té de tot.
Ja ho veieu St. Petersburg té de tot però no em vull estendre més per no fer-me pesada, només us diré que varem veure tantes coses com varem poder! Ah, i també té Ballet, és clar, el Ballet no hi pot faltar i tampoc ens varem descuidar d’anar a veure’l, això sí, varem haver de pagar 44€ perquè, ni l’Anna ni jo, ni algú altre, no havíem fet la reserva amb antelació, però va valer la pena, gairebé sortim d’allí caminant de puntetes i fent giravoltes, però és bonic de veure.
Finalment la última experiència a Sant Petersburg és la Limusina! La llogues per dues horetes i et porta pels llocs més emblemàtics de la ciutat, t’hi para, baixes, fas la foto i hi tornes a pujar. Entre els turistes joves i estudiants està de moda fer-ho a la nit i aprofitar la última parada per anar a algun pub cool de la ciutat! I, perquè no fos dit, nosaltres també ho varem fer. En principi volíem una Limusina Hummer però no la varem trobar, per tant anàvem en una que no ho era però gairebé. La varem llogar a la nit i era enorme, hi cabíem quinze persones!! Amazing!! Tot el tour va anar molt bé el que passa és que varem beure una mica massa però això ja no fa falta que ho expliqui amb pèls i senyals!!
(Els 15 de la Limu: 1.Anna Vendrell, 2.Adrià, 3.Ei Der, 4.Günes, 5.Mònica, 6.Nerea, 7.Julie, 8.Giacomo, 9.Alessis, 10.Nicoleta, 11.Amelia, 12.Lorenzo, 13.Maria, 14.Nerea, 15.me!!)
El viatge de tornada cap a Turku el varem fer en autobús i va ser més dur que el d’anada amb tren, principalment perquè varem marxar l’endemà d’haver llogat la Limusina, o sigui que el hangover era considerable i, després perquè a la frontera també ens van tenir parats durant més d’una hora i varem haver de pujar i baixar dues o tres vegades del bus per passar els controls del passaport.
Una de les parades del camí de tornada va ser a la regió de Karellia, una part de Rússia que havia estat finesa però que els russos es van apropiar (tots els finesos que hi vivien van ser portats a una altra zona de Finlàndia, no massa lluny de Turku).
Devora les dotze de la nit del diumenge arribàvem a casa de nou, a Turku.
El viatge va valer la pena. És un país que s’ha de visitar tot i que no em passaria mai pel cap quedar-m’hi a viure!!
L’endemà ens varem adonar que, tot i que només havíem estat una setmana fora, Turku havia canviat. Estava més verd, més solejat, el sol es ponia més tard, hi havia més claror durant la nit, una claror diferent de la que hi havia només una setmana abans... i és que sembla estrany però aquest país té més d’una cara, és impressionant veure i viure els canvis que fa!! Semblen països diferents, sembla que no sigui el mateix, s’hi ha de viure les diferents estacions per entendre els seus canvis, és preciós.
Els altres dies els varem passar a St. Petersburg. De la ciutat en diré que em va agradar molt més que Moscou. Potser ho va fer que ja no era tant caòtica, ni tant plena de cotxes ni de gent -tot i que també és molt gran i poblada, és clar-, o potser ho va fer que ja és una mica més europea, ja hi pots trobar cartells en anglès i també gent que el parla una mica i que ja no sembla ni resulta tant malhumorada i malcarada com la de Moscou, tot i que també en varem trobar alguns que ho eren tant com els de Moscou.
La ciutat la varem visitar amb bus, a peu, amb barca, al matí, a la tarda, al vespre, a la nit, i, de totes maneres i en tots moments, resultava força encantadora. Té moltes catedrals, esglésies, palaus, parcs, museus (l’Hermitage!! -no ens el varem perdre pas, és enorme, i sorprenentment és gratuït!!-), de tot, té de tot.
Ja ho veieu St. Petersburg té de tot però no em vull estendre més per no fer-me pesada, només us diré que varem veure tantes coses com varem poder! Ah, i també té Ballet, és clar, el Ballet no hi pot faltar i tampoc ens varem descuidar d’anar a veure’l, això sí, varem haver de pagar 44€ perquè, ni l’Anna ni jo, ni algú altre, no havíem fet la reserva amb antelació, però va valer la pena, gairebé sortim d’allí caminant de puntetes i fent giravoltes, però és bonic de veure.
Finalment la última experiència a Sant Petersburg és la Limusina! La llogues per dues horetes i et porta pels llocs més emblemàtics de la ciutat, t’hi para, baixes, fas la foto i hi tornes a pujar. Entre els turistes joves i estudiants està de moda fer-ho a la nit i aprofitar la última parada per anar a algun pub cool de la ciutat! I, perquè no fos dit, nosaltres també ho varem fer. En principi volíem una Limusina Hummer però no la varem trobar, per tant anàvem en una que no ho era però gairebé. La varem llogar a la nit i era enorme, hi cabíem quinze persones!! Amazing!! Tot el tour va anar molt bé el que passa és que varem beure una mica massa però això ja no fa falta que ho expliqui amb pèls i senyals!!
(Els 15 de la Limu: 1.Anna Vendrell, 2.Adrià, 3.Ei Der, 4.Günes, 5.Mònica, 6.Nerea, 7.Julie, 8.Giacomo, 9.Alessis, 10.Nicoleta, 11.Amelia, 12.Lorenzo, 13.Maria, 14.Nerea, 15.me!!)
El viatge de tornada cap a Turku el varem fer en autobús i va ser més dur que el d’anada amb tren, principalment perquè varem marxar l’endemà d’haver llogat la Limusina, o sigui que el hangover era considerable i, després perquè a la frontera també ens van tenir parats durant més d’una hora i varem haver de pujar i baixar dues o tres vegades del bus per passar els controls del passaport.
Una de les parades del camí de tornada va ser a la regió de Karellia, una part de Rússia que havia estat finesa però que els russos es van apropiar (tots els finesos que hi vivien van ser portats a una altra zona de Finlàndia, no massa lluny de Turku).
Devora les dotze de la nit del diumenge arribàvem a casa de nou, a Turku.
El viatge va valer la pena. És un país que s’ha de visitar tot i que no em passaria mai pel cap quedar-m’hi a viure!!
L’endemà ens varem adonar que, tot i que només havíem estat una setmana fora, Turku havia canviat. Estava més verd, més solejat, el sol es ponia més tard, hi havia més claror durant la nit, una claror diferent de la que hi havia només una setmana abans... i és que sembla estrany però aquest país té més d’una cara, és impressionant veure i viure els canvis que fa!! Semblen països diferents, sembla que no sigui el mateix, s’hi ha de viure les diferents estacions per entendre els seus canvis, és preciós.
dimarts 5 de maig de 2009
AMAZING TRIP TO RUSSIA!! (del 21 al 26 d'Abril)
1a. PART: MOSCOU
El viatge d’anada va ser llarg. Varem marxar amb bus des de Turku cap a Hèlsinki que devien ser devora les tres de la tarda i hi devíem arribar que devien ser, més o menys, quarts de sis. Allí ens varem haver d’esperar fins a les set per agafar un tren que ens portés directament cap a Moscou. Bé, directament directament no, vull dir que sí que hi anava directe però no massa ràpid perquè el feien parar cada dos per tres. Havíem de passar tota la nit al tren però això no era el pitjor, el pitjor era que a la frontera, bé, abans i després i no sé on més, ni quantes vegades més, ens aturaven per comprovar i recomprovar els nostres passaports. Ja ens van avisar que al tren res de moviment, que només pujar ens agafarien els passaports i que fins que no ens els tornessin res de res, ni moure’ns, ni pipí, ni gairebé respirar, i així cada vegada que ens agafessin els passaports per tornar-los a comprovar. A part de les aturades i de la poca gràcia que ens feien els “soldats revisors” que ens venien a recollir i a tornar els passaports, el viatge va estar força bé, sobretot perquè era curiós anar en un tren rus cap a Rússia si pensàvem en des de Rusia con amor.
Un cop a Moscou, va començar el compte enrere, només tenim un dia per visitar-lo. Primer, només baixar del tren, varem fer la foto de rigor al cartell que ens indicava que, finalment, havíem arribat a Moscou, i tot seguit ens varem dirigir tots junts, tots darrera de la nostra guia d’abric vermell, cap a les taquilles per deixar-hi les nostres maletes que ens havien d’esperar fins a la nit per recollir-les abans de tornar a agafar un altre tren rus que ens portés directament, i aquest cop més directament que la nit anterior, o sigui sense tantes parades ni tantes revisions de passaports, cap a Sant Petersburg.
Un cop varem deixar les maletes ens varem dirigir, també tots, també tots darrera de la nostra guia d’abric vermell, cap a una oficina per fer el canvi de diners. A Rússia, com ja deveu saber, no funcionen amb Euros sinó amb Rubles i la veritat és que, tot i que hi varem perdre quan varem fer el canvi de les pessetes als euros, és una meravella poder anar amb euros sense haver de canviar, sobretot per aquella gent que, com jo, no tenim facilitat en fer càlculs mentals i encara menys si es tracta de dividir o multiplicar per 43 o 44, o 43´5 cada vegada!! No sabia mai quan em costava cada cosa, no sabia si era cara o barata, tot semblava molt car perquè de seguida pujava 400 Rubles, però, és clar, en realitat, com que un ruble són 0´44 euros, doncs tot era força barat. El menjar, el beure i els transports són molt més barats que a Finlàndia però, és clar, tampoc costa massa que siguin més barats que a Finlàndia perquè fins i tot a Catalunya, que no són barats del tot, són més barats que a Finlàndia i és que a Finlàndia són realment cars!
Un cop fet el canvi de moneda, varem tornar a seguir, tots junts, al nostre abric vermell fins als lavabos de l’estació i gairebé ens va obligar a fer pipí perquè ens va dir que fins al cap de no sé quantes hores, potser dues o tres, no tindríem l’oportunitat d’anar-hi. Així doncs, la majoria, varem anar a fer pipí. Un incís sobre els lavabos de l’estació russa; eren com els que hi havia a les cases dels nostres pobles seixanta anys enrere; “una comuna al terra” (hem va recordar una mica a la botiga de la meva padrina quan jo era petita, tot i que el de la botiga estava molt millor!). Després varem tornar a seguir al nostre abric vermell fins a l’autocar que ens va portar a fer un primer tour per la ciutat. Només ens faltava aquella musiqueta dels espectacles de pallassos i de les pel•lícules còmiques, aquella musiqueta que indica que tot es fa corrents i de pressa, com en càmera ràpida, només ens faltava que ens filmessin en vídeo per després passar-lo a càmera ràpida amb aquesta música de fons (malauradament, però, us ho haureu d’imaginar perquè no tinc res gravat en vídeo i tampoc tinc la cançoneta dels espectacles del tortell poltrona!). Segur que us hauríeu fet un fart de riure amb el nostre anar cap aquí i cap allà tots junts, tots darrera del nostre abric vermell, tots pujant i baixant del bus, tots fent les mateixes fotos, gairebé des dels mateixos angles, tots ben bé com un ramat.
Després del tour, i de les corresponents parades als llocs més emblemàtics de la ciutat per poder fer les fotos pertinents, varem fer una aturada més llarga a la Plaça Roja i al Kremlin. Com que la Plaça Roja estava tancada, varem dirigir-nos tots, encara tots darrera de l’abric vermell, cap al Kremlin, per entrar-hi i visitar-lo. N’hi va haver que havien contractat visita guiada i n’hi havia que no, per tant, allí ens separàvem del nostre abric vermell i teníem temps lliure fins a la tarda.
Aquella estona la varem aprofitar per visitar el Kremlin i per anar a dinar. De l’aventura d’anar a dinar el que us puc explicar és que varem anar a Moscou per tastar, per primer cop, menjar Txec. En Tomas, un noi txec, i tot un grup de 13, ens varem aventurar a agafar el metro per arribar a la Casa Txeca a Moscou i fúmer-nos una lifara de menjar tradicional txec per cinc euros i una bona cervesa txeca per un euro i mig. La veritat és que va valer la pena l’aventura al metro per arribar al lloc i tastar-lo perquè estava boníssim i barat!! (ja preguntaré el nom!)
Durant la tarda, varem aprofitar per tornar al centre caminant, per pair una mica i per veure més coses de la ciutat. Varem arribar a la Plaça Roja amb l’esperança de trobar-la oberta però no n’estava. Com que no n’estava i no podíem posar els peus al seu bell mig centre, la varem voltejar tota, per tots els racons i carrerons per veure-la des de tots els possibles angles. És maca, molt maca, una llàstima que estigués tancada, però bé, li varem preguntar al nostre abric vermell i ens va dir que era així un 50% de les vegades!! Que sempre trobaven una excusa o altra per tancar-la. No hi ha dret, ja en són ben d’esquerps aquests russos!!
Després de l’estona lliure ens varem retrobar tots de nou. Aquest cop el tour va ser pel metro, aquest cop amb visita guiada i explicacions de les diferents parades. La visita es deu a que el metro de Moscou és un dels més guapos, per no dir el més guapo, de tots els metros d’Europa! Les estacions estan totes decorades com si fossin palaus i bé, és curiós de veure. Això sí, estava a petar, ple ple ple de gent! Només cal dir que Moscou té 11 milions d’habitants o sigui que ja us ho podeu imaginar! Mare meva, quina bogeria!
Després d’aquest tour encara en varem fer un altre de nit que acabava al punt més alt de la ciutat per gaudir de les vistes nocturnes!
Finalment, varem tornar a l’estació, varem recollir les maletes i varem agafar un altre tren rus per anar cap a St. Petersburg i aquest encara em feia pensar més amb des de Rusia con amor perquè encara s’hi assemblava més que l’anterior!! 
El viatge d’anada va ser llarg. Varem marxar amb bus des de Turku cap a Hèlsinki que devien ser devora les tres de la tarda i hi devíem arribar que devien ser, més o menys, quarts de sis. Allí ens varem haver d’esperar fins a les set per agafar un tren que ens portés directament cap a Moscou. Bé, directament directament no, vull dir que sí que hi anava directe però no massa ràpid perquè el feien parar cada dos per tres. Havíem de passar tota la nit al tren però això no era el pitjor, el pitjor era que a la frontera, bé, abans i després i no sé on més, ni quantes vegades més, ens aturaven per comprovar i recomprovar els nostres passaports. Ja ens van avisar que al tren res de moviment, que només pujar ens agafarien els passaports i que fins que no ens els tornessin res de res, ni moure’ns, ni pipí, ni gairebé respirar, i així cada vegada que ens agafessin els passaports per tornar-los a comprovar. A part de les aturades i de la poca gràcia que ens feien els “soldats revisors” que ens venien a recollir i a tornar els passaports, el viatge va estar força bé, sobretot perquè era curiós anar en un tren rus cap a Rússia si pensàvem en des de Rusia con amor.
Un cop a Moscou, va començar el compte enrere, només tenim un dia per visitar-lo. Primer, només baixar del tren, varem fer la foto de rigor al cartell que ens indicava que, finalment, havíem arribat a Moscou, i tot seguit ens varem dirigir tots junts, tots darrera de la nostra guia d’abric vermell, cap a les taquilles per deixar-hi les nostres maletes que ens havien d’esperar fins a la nit per recollir-les abans de tornar a agafar un altre tren rus que ens portés directament, i aquest cop més directament que la nit anterior, o sigui sense tantes parades ni tantes revisions de passaports, cap a Sant Petersburg.
Un cop varem deixar les maletes ens varem dirigir, també tots, també tots darrera de la nostra guia d’abric vermell, cap a una oficina per fer el canvi de diners. A Rússia, com ja deveu saber, no funcionen amb Euros sinó amb Rubles i la veritat és que, tot i que hi varem perdre quan varem fer el canvi de les pessetes als euros, és una meravella poder anar amb euros sense haver de canviar, sobretot per aquella gent que, com jo, no tenim facilitat en fer càlculs mentals i encara menys si es tracta de dividir o multiplicar per 43 o 44, o 43´5 cada vegada!! No sabia mai quan em costava cada cosa, no sabia si era cara o barata, tot semblava molt car perquè de seguida pujava 400 Rubles, però, és clar, en realitat, com que un ruble són 0´44 euros, doncs tot era força barat. El menjar, el beure i els transports són molt més barats que a Finlàndia però, és clar, tampoc costa massa que siguin més barats que a Finlàndia perquè fins i tot a Catalunya, que no són barats del tot, són més barats que a Finlàndia i és que a Finlàndia són realment cars!
Un cop fet el canvi de moneda, varem tornar a seguir, tots junts, al nostre abric vermell fins als lavabos de l’estació i gairebé ens va obligar a fer pipí perquè ens va dir que fins al cap de no sé quantes hores, potser dues o tres, no tindríem l’oportunitat d’anar-hi. Així doncs, la majoria, varem anar a fer pipí. Un incís sobre els lavabos de l’estació russa; eren com els que hi havia a les cases dels nostres pobles seixanta anys enrere; “una comuna al terra” (hem va recordar una mica a la botiga de la meva padrina quan jo era petita, tot i que el de la botiga estava molt millor!). Després varem tornar a seguir al nostre abric vermell fins a l’autocar que ens va portar a fer un primer tour per la ciutat. Només ens faltava aquella musiqueta dels espectacles de pallassos i de les pel•lícules còmiques, aquella musiqueta que indica que tot es fa corrents i de pressa, com en càmera ràpida, només ens faltava que ens filmessin en vídeo per després passar-lo a càmera ràpida amb aquesta música de fons (malauradament, però, us ho haureu d’imaginar perquè no tinc res gravat en vídeo i tampoc tinc la cançoneta dels espectacles del tortell poltrona!). Segur que us hauríeu fet un fart de riure amb el nostre anar cap aquí i cap allà tots junts, tots darrera del nostre abric vermell, tots pujant i baixant del bus, tots fent les mateixes fotos, gairebé des dels mateixos angles, tots ben bé com un ramat.
Després del tour, i de les corresponents parades als llocs més emblemàtics de la ciutat per poder fer les fotos pertinents, varem fer una aturada més llarga a la Plaça Roja i al Kremlin. Com que la Plaça Roja estava tancada, varem dirigir-nos tots, encara tots darrera de l’abric vermell, cap al Kremlin, per entrar-hi i visitar-lo. N’hi va haver que havien contractat visita guiada i n’hi havia que no, per tant, allí ens separàvem del nostre abric vermell i teníem temps lliure fins a la tarda.
Aquella estona la varem aprofitar per visitar el Kremlin i per anar a dinar. De l’aventura d’anar a dinar el que us puc explicar és que varem anar a Moscou per tastar, per primer cop, menjar Txec. En Tomas, un noi txec, i tot un grup de 13, ens varem aventurar a agafar el metro per arribar a la Casa Txeca a Moscou i fúmer-nos una lifara de menjar tradicional txec per cinc euros i una bona cervesa txeca per un euro i mig. La veritat és que va valer la pena l’aventura al metro per arribar al lloc i tastar-lo perquè estava boníssim i barat!! (ja preguntaré el nom!)
Durant la tarda, varem aprofitar per tornar al centre caminant, per pair una mica i per veure més coses de la ciutat. Varem arribar a la Plaça Roja amb l’esperança de trobar-la oberta però no n’estava. Com que no n’estava i no podíem posar els peus al seu bell mig centre, la varem voltejar tota, per tots els racons i carrerons per veure-la des de tots els possibles angles. És maca, molt maca, una llàstima que estigués tancada, però bé, li varem preguntar al nostre abric vermell i ens va dir que era així un 50% de les vegades!! Que sempre trobaven una excusa o altra per tancar-la. No hi ha dret, ja en són ben d’esquerps aquests russos!!
Després de l’estona lliure ens varem retrobar tots de nou. Aquest cop el tour va ser pel metro, aquest cop amb visita guiada i explicacions de les diferents parades. La visita es deu a que el metro de Moscou és un dels més guapos, per no dir el més guapo, de tots els metros d’Europa! Les estacions estan totes decorades com si fossin palaus i bé, és curiós de veure. Això sí, estava a petar, ple ple ple de gent! Només cal dir que Moscou té 11 milions d’habitants o sigui que ja us ho podeu imaginar! Mare meva, quina bogeria!
Després d’aquest tour encara en varem fer un altre de nit que acabava al punt més alt de la ciutat per gaudir de les vistes nocturnes!
Finalment, varem tornar a l’estació, varem recollir les maletes i varem agafar un altre tren rus per anar cap a St. Petersburg i aquest encara em feia pensar més amb des de Rusia con amor perquè encara s’hi assemblava més que l’anterior!! 
dijous 30 d’abril de 2009
OBSESSIONS
Si heu estat xafardejant les meves fotos durant aquests últims mesos suposo que ja us en haureu adonat, suposo que haureu vist que hi ha un cert estil de fotos que es repeteixen, suposo que haureu vist que es repeteixen els autoretrats, la fixació per la pròpia imatge reflectida(reflexada) en qualsevol cosa que la reflecteixi (reflexi), l'obsessió pels miralls, l'obsessió pels reflexes. Ho sento si em repeteixo, si repeteixo la mateixa foto una vegada i una altra, però si una cosa es converteix en una obsessió és, precisament, perquè es repeteix i es repeteix i es repeteix i es torna a repetir. I si segueixo repetint és, només, perquè ho segueixo intentant, segueixo intentant trobar aquell reflex que m'agrada, aquell reflex del real que esdevé, com a reflex que és, quelcom que no és la realitat. No l'és, tant sols n'és un reflex però sovint m'agrada més.
PERQUÈ EN TINGUEU UN EXEMPLE, LA SEGÜENT SÈRIE:
M'haureu, doncs, de perdonar.
(això sí, el que em falta ara és un canó!! vull un tele!!)
M'haureu, doncs, de perdonar.
(això sí, el que em falta ara és un canó!! vull un tele!!)
dilluns 20 d’abril de 2009
TRIP TO RUSSIA!!
Demà, demà dia 20 d’abril, a les dues del migdia, marxarem cap a Rússia!!
Ens hi estarem gairebé una setmaneta i tornarem el diumenge dia 26 d’abril.
Un Sant Jordi diferent... un Sant Jordi per terres Russes... hi arriben les roses a Rússia??... compraré un llibre en rus??...
MY GIRLS IN FINLAND!
Aquest últim cap de setmana he tingut més visites. Han vingut les meves nenes de la UNI: la Noe, la Georgina i la Núria. I amb elles, l’Esther -una amiga de la Núria, i l’Espartano, o sigui, el Jordi, el Solà ;), el xicot de la Noe.
Ha estat un cap de setmana més curt encara que el que va ser amb els meus amics del Club, però no per això menys intens! Van arribar el divendres (17) a la nit a Turku, després de tot un llarg, llarg, llarg, dia de viatge, i han marxat avui dilluns (20)al migdia. Hem tingut prou temps per visitar a fons Turku i Hèlsinki, i també de fer una bona sauna! Està clar que no podien marxar de Finlàndia sense fer-ne una, com a mínim!. Hem caminat molt però també hem recuperat forces a base de pizza i pasta, i d’un bon esmorzar amb una bona muffinXL!!! ;)
He estat molt contenta de que vinguéssiu, ja feia molt temps que no compartíem estones per parlar i per riure, tal i com ho podíem fer quan anàvem juntes a classe, i ja ho trobava a faltar!! Ah, i no oblideu que a l’estiu tornem a tenir la nostra trobada a Salou... trobada que comptarà, aquest any, amb un parell nou de fitxatges; l’Esther, i l’Anna Vendrell! (Jordi, em sap greu, però a tu encara no et fitxem perquè és una trobada per nenes!)
Moltes gràcies a tots per venir!!
Ah...espero les vostres fotos... ja sabeu que aquest cop, per un cop, jo vaig penjar la càmara! ;)
FINLAND WITH FRIENDS!!
El cap de setmana de Setmana Santa van venir els meus amics del Club. Va ser un cap de setmana curt però intens, de divendres a dilluns, del 10 al 13 d’abril: Divendres Sant, Diumenge de Resurrecció i Dilluns de Pasqua -la mona-. Un Divendres Sant, un Diumenge de Resurrecció i un Dilluns de Pasqua diferents de tots els que havia viscut fins ara; una Setmana Santa amb amics per Finlàndia.
Els quatre dies van passar volant, Hèlsinki, Tallin i Turku, molta cervesa i molts farts de riure! Quatre dies irrepetibles. Per a més informació podeu mirar el bloc “Hi ha món” (està als links de la dreta!) del tercer amic desconegut fins llavors.
Gràcies als tres per venir!
dimecres 8 d’abril de 2009
CATALONIA AT INTERNATIONAL SCHOOL OF TURKU!!
Aquests dies hem continuat anant a la International School per fer les teaching practice, de fet, puc dir que aquests dies hi he anat més que mai i hi hauré de continuar anant més que mai perquè resulta que, ara, no només hi he de fer 3 crèdits sinó que, finalment, n’hi he de fer 5 (1cr = 27h), per tan, ja em puc espavilar a anar-hi o, d’altra forma, no tindré prou hores computades per aconseguir aquests cinc crèdits. Potser pensareu que tinc temps de sobres per fer aquests crèdits i, si mirem el calendari, veurem que potser sí, que ens queden dos mesos d’estada i que fins i tot podria tornar a fer les 135h si volgués, però, és clar, si mireu el meu calendari (que no el podeu veure però us el puc explicar), veureu que no tinc tants dies com pot semblar. Perquè?, us preguntareu. Doncs perquè tinc visites i viatges!! Siiiií!! Aquest cap de setmana venen l’Albert, el Toni i un altre xicot que no conec, la setmana següent venen les nenes de la Uni de Lleida, i just quan elles marxen nosaltres marxem una setmaneta cap a Rússia, o sigui que ja ho veieu, ja som al maig, i al maig espero una altra visita -molt desitjada, l’Elisabet i el Pedro, i després ja toca preparar coses (papeleo...) per tornar cap a casa. En un obrir i tancar d’ulls ja s’haurà acabat tot. En fi, anem per on anàvem. Anàvem per la International School, i per totes les vegades que hi hem anat aquests dies i per totes les que hi hauré de continuar anant per fer les 135h.
Aquests dies han estat millors que la resta, han estat millors perquè ens ho hem passat més bé, molt més bé, i això ha estat així perquè hem tingut l’oportunitat de fer les nostres pròpies classes. El tema que hem escollit ha estat... la geografia podríem dir, o la diversitat cultural -per dir-ho més com es diuen les coses avui en dia, però també ho podríem dir senzill i clar, el tema que hem escollit ha estat CATALUNYA / CATALONIA. No sé qui, la Laura crec, em preguntava si ja pregonàvem als quatre vents que érem catalanes i que ser catalanes no era el mateix que ser espanyoles, doncs ja ho veus Laura, sí, ho pregonem, ho pregonem tant als quatre vents com podem.
La presentació la varem fer al 1st grade i al 5th grade; algunes sessions per separat i una en conjunt. Per fer-ho ens varem basar en un powerpoint, que no us penjo a continuació perquè no me'l deixa penjar senser i per penjar-ne un tros no penjo res.
Tant a primer com a cinquè varem explicar la història de la nostra bandera, de manera molt planera això sí, però a tots els va quedar clar la llegenda de les quatre barres. Als de primer els varem fer fer una activitat d’art; van fer la nostra bandera amb colors de fusta o amb pintura, i el resultat va ser molt bo. Però el millor de tot va ser el PA AMB TOMATA! Es podria dir que gairebé hem aconseguit exportar-lo!! Varem preparar una activitat de “Catalan Food”, tant a primer com a cinquè. Varem treballar amb petits grups de cinc o de sis, i ells mateixos havien de seguir els passos per fer el pa amb tomata a l’estil català. Tots van concloure que era molt fàcil de fer però que estava boníssim!!
dilluns 6 d’abril de 2009
DEMÀ (05-04-09)
I n’estava de nerviosa, i no sé per quins sets sous n’estava, potser també n’estava pel mal de panxa, potser perquè m’havia de venir la regla i a les dones -com a mínim a mi, m’altera l’ànim i també els nervis i, al cap i a la fi, una tonteria tot plegat, ja ho sabia que era una tonteria però fins que no va ser l’endemà no va deixar de ser-ho.
El viatge va anar molt bé. Tots els canvis de busos i d’avions els vaig fer amb tranquil•litat i normalitat, ara llegint, ara dormint o ara mirant i observant als viatgers desconeguts que m’acompanyaven, i a més, finalment, no vaig haver de fer l’últim tram amb tren sinó que el meu amoret, el Llorenç, em va venir a buscar a l’aeroport de Barcelona, cosa que va fer el que el viatge fos més curt i menys feixuc. Vaig estar molt contenta de que vingués.
I ja ho veieu, els dies passen volant, tant volant que la feina se m’acumula de nou. Tant volant que no vaig explicar res més de les nostres vacances per Escandinàvia ni tampoc he explicat res del meu viatge amb amics cap a Estocolm ni de la meva setmaneta en família a Balaguer i ara ja ha passat tot, ja han passat els nervis i els neguits per vés a saber quins set sous i ja torno a estar a Turku portant la vida que portava aquí a Turku abans de marxar una setmaneta a casa, a Balaguer, només que ara, aquí, estic més enyorada del que n’estava quan vaig venir al gener, més enyorada que quan vaig marxar el primer cop, però bé, res, perquè passa tant volant que quan me n’hauré adonat ja estaré altre cop a Balaguer enyorant el temps d’aquí de Turku. (Sempre volem allò que no tenim, diuen).
Pel que fa al bateig de la Clàudia tot va anar molt bé, bé, tot menys el temps perquè va ploure gairebé tot el dia, ara que això no va ser impediment perquè tots en gaudíssim tant com si no hagués plogut gens. La Clàudia, tal i com em pensava -fins i tot més del que em pensava, està molt gran, molt gran i molt molt maca, preciosa!!! Tot ho mira, tot ho observa sense parpellejar (com sa mare!), tot ho vol tocar i agafar, i a tots ens desfà amb la seva rialla. Així doncs, i sense més dilació, passo a penjar fotos del bateig, que, en definitiva, és el que espereu i el que teniu ganes de veure més que no pas de llegir les meves parrafades per no dir res!! jeje...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
